SIGNES VITALS
Per Ferran Mascarell
Per fi arriba l’AVE. Una gran notícia, sí; però no ens equivoquem a l’hora de valorar-la. Ratifica la insòlita tardança d’una infraestructura bàsica, i encara més el seu caràcter incomplet. Una estratègia racional de desenvolupament estatal hauria lligat Barcelona i Madrid fa almenys dues dècades. Una estratègia catalana ambiciosa hauria fixat l’establiment d’un vincle d’Alta Velocitat amb França com una prioritat des del dia després de recobrar l’autonomia.
El tren que ens arriba és tardà, inacabat i radial entorn la gran capital. L’Alta Velocitat, serà aquí de veritat quan vingui de França i connecti Barcelona, Catalunya i Espanya amb Europa. No hi ha, doncs, gaire a celebrar. El tren que ha d’arribar està lluny. Ha arribat un petit ramal. Plasma la metàfora de l’Espanya d’avui. Permetrà anar i venir amb major facilitat a Madrid. Confirma una Espanya centralitzada. L’AVE que arriba porta un retard de 20 anys; el que hauria d’haver arribat encara no ha sortit de l’estació. Correm el risc d’equivocar-nos de tren.
Article publicat al diari adn el dimarts 12 de febrer
Albert ha dit
Bé, Eulàlia…
Nose com començar perquè, més que res, no ens coneixem absolutament de res XD L’únic que això de les vacances dóna per molt, entre elles perdre el temps navegant per internet.
La cosa és que avui he quedat amb una amiga per anar a comprar a l’audenis i ara li volia explicar a una persona què era aquesta botiga, i buscant-ne fotos pel Google va i surt aquesta pàgina, què curiós.
Doncs bé, jo sóc clarinetista! Com que m’has picat la curiositat, he esbrinat que vas començar tocant el clarinet i el violí i vas acabar amb la viola. A mi em va passar que vaig començar amb el piano, però com que amb aixo de fer dues melodies a la vegada s’ha destudiar molt (no s’hi val això de llegir a vista), un dia vaig escoltar un clarinet i me’n vaig enamorar a l’instant del seu so rodó. D’això ja en fa 11 anys, com passa el temps! Llàstima que no era tan constant com tu, i encara que sembli mentida encara vaig per 2n de Grau Mig, una cosa força patètica. A més, ara les cançons comencen a ser molt dificils i sense estudiar ja no progressaré més… en fi! La qüestió és que fa 7 anys vaig obsessionar-me pel saxo per culpa del grup de ska-pop Madness i em vaig comprar un saxo tenor, que tot i que jo em creia que si (ja saps que és semblant al clarinet), no el sabia tocar. Així que fa poquets anys vaig apuntarme a classes de saxo i vaig començar amb això del jazz i la improvisació, i és algu que m’apasiona! En conclusió: vaig començar amb el piano, vaig continuar amb el clarinet i ara estic amb el saxo. Actualment vaig a classes de clarinet i saxo, però aquest últim és el que més em motiva.
Bé, a hores d’ara deus estar ben espantada exclamant “Què cony diu aquest pirat!”. O sigui que més val que me’n vagi a estudiar el que m’he comprat avui a l’audenis, ara que tinc temps.
Apart de la música també coincidim en que som timids i callats. Realment, internet és el nostre aliat. A mi m’encanta això de coneixer gent d’altres paisos, i des de fa 8 anys que em parlo amb una noia de malasia. Si et semblo una mica interessant, em pots agregar al messenger: a_sanjuas@hotmail.com
A reveure!
PD: Conec alguna gent que està estudiant a l’ESMUC. A veure si coneixes algu: Anna Fernandez (soprano), Maria (tuba) i Javier (trombo). Ells et podran dir que no sóc un boig! L’únic que quan començo a escriure no hi ha qui em pari!