Ell és el meu professor de viola. És una persona admirable, tant per la seva manera de ser (l’home més discret i humil que he arribat a conèixer) com per la manera de tocar la viola: té una tècnica impressionant.
He trobat una biografia que demostra qui ha estat i qui és, encara que a vegades no és valorat de la manera que ho hauria de ser.
“Enrique Santiago nace en Madrid en 1939. Estudia en el Real Conservatorio de Música y Declamaciones de esa ciudad con el maestro Carlos Sedano, recibiendo el Premio Extraordinario Sarasate en 1961. Más tarde continúa sus estudios con Max Rostal enla Escuela Superior de Música de Colonia (Alemania).Sus puntos culminantes de su carrera son sus actividades como primer viola solista en tres orquestas de primer orden: la Orquesta de Cámara de Stuttgart,la Orquesta Sinfónica de la Radio de Baden-Baden, y por último la Orquesta Sinfónica de la Radio de Stuttgart. Desde 1975 imparte sus enseñanzas en la Escuela Superior de Música de esta misma ciudad.
Sus actuaciones como solista son muy numerosas, destacando las efectuadas en conjuntos de fama mundial, como la Orquesta de Cámara de Stuttgart yla Academy St. Martin in the Fields. Así mismo ha desarrollado una intensa actividad en el campo de la música de cámara como miembro fundador del sexteto de cuerda Stuttgarter Solisten y del Trio Diabelli (flauta, viola y guitarra) así como sus colaboraciones asiduas con el Melos Quartett. Con todos ellos ha efectuado numerosas giras de conciertos y grabaciones de discos.
Sus actividades en España se han multiplicado en los últimos años, desde su labor docente en los cursos Manuel de Falla del Festival de Granada (1972-1980); Música en Compostela y Curs Internacional de Vic (Barcelona, 1981-1986), pasando pos sus actuaciones con las Orquestas de RTVE, Nacional de España y Orquesta Ciudad de Barcelona, hasta sus recitales en dúo y sus recientes colaboraciones con el Trío de Barcelona. En 1984 abandonó su actividad orquestal para dedicarse de lleno a la enseñanza, la música de cámara y sus actuaciones como solista. En el Curso 1992-1993 ha colaborado en la Cátedra de Viola de la Escuela Superior de Música Reina Sofía.”
Voldria afegir que actualment és professor a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMuC) i al Conservatori Superior de Música de Palma de Mallorca. A més a més no ha deixat de tocar música de cambra, i encara realitza concerts!
Josep Carbonell ha dit
Avui, durant una mirada als meus semioblidats discos de vinil, m’he retrobat amb un vell amic: un disc editat l’any 74 amb el títol “Música de cámara en la Real Capilla de Palacio”. L’intèrpret de les quatre obres que conté: Enrique Santiago. L’any 74 no es parlava, en el nostre entorn, de “música antiga”, ni d’instruments originals, ni de criteris històrics. Els nostres noms de referència actuals en aquest camp, encara no havien emergit. Jo estudiava violí al Conservatori del Bruc i tenia 21 anys.
La música d’aquell disc em va impactar de tal manera, que no vaig resistir-me a penetrar en el món de la viola. Me’n vaig comprar una i durant quatre anys vaig dedicar-me a estudiar-la, amb l’únic propòsit de tocar aquella sonata de Francisco Lidón, que tant m’havia impressionat. La vaig transcriure del disc (aleshores això era més complicat, perquè els reproductors no tenien “pause”) i, quan la vaig tenir a punt, la vaig tocar una sola vegada acompanyat d’un amic cel•lista, perquè jo no tenia cap amic contrabaixista (la sonata és per a viola i baixó).
Després, pràcticament, no vaig tocar més la viola. No obstant això i sense cap mena de dubte, si hagués de seleccionar els “top ten” de la discografia de la meva vida, aquell disc estaria entre els escollits. Quan avui m’he retrobat amb ell, he sentit curiositat per saber què havia estat d’Enrique Santiago. Li ho he preguntat al Deu Google i Ell m’ha conduït al teu blog.
M’ha agradat com parles del teu mestre. La humilitat i la discreció són virtuts a la baixa i els temps actuals, sens dubte, no contribueixen a conrear-les. Per això, m’ha vingut de gust explicar-te aquesta petita història. De vegades, hi ha reconeixements que no fan soroll. I, de vegades, aquest reconeixements sempre són també molt valuosos.
Salut i sort,
Josep Carbonell